El TAGA EVO 2030 ja és Història ... però quina Història !!!
Història amb H majúscula i ben gran : 22,620 quilòmetres i 1.718 metres de desnivell positiu acumulat amb els seus 1.718 de negatiu, un recorregut dur i tècnic, i, el millor per a mi : amb uns vistes espectaculars, sobretot en el tram que va del Puig Estela fins al cim del Taga.
Quan tenia 14 anys vaig córrer una edició de la tradicional cursa de Sant Esteve de Llagostera, de 10 quilòmetres, i fa uns 15 anys vaig córrer una cursa de 5 quilòmetres, també a Llagostera. Des d’aleshores, no havia participat en cap altra cursa i, per “estrenar-me”, el TAGA ha estat fenomenal !!!
És cert que d’un temps ençà he anant sortint a córrer regularment, per planer i també per terreny muntanyós; però parlo de les "meves" muntanyes, parlo dels cims de l'Ardenya, que tot i estimar-me'ls molt, no presenten massa de desnivell (però us poden trencar les cames, si voleu).
Però això del TAGA és diferent, això del Pirineu són paraules majors.
En la cursa del TAGA EVO 2040 surts de Sant Joan de les Abadesses, a 770 metres d’altitud i puges sense compassió, contínuament, fins al Puig Estela, que està a 2.000 metres (pam més pam menys).
Des del cim del Puig Estela baixes quasi 300 metres per tornar-los a recuperar al pujar al Taga, que està a 2.040 metres.
I tornes a baixar i tornes a pujar i llavors, ja no pares de baixar i baixar fins a Sant Joan.
EVOLUCIÓ evolutiva del meu TAGA particularA la sortida (9h00) m’he trobat envoltat de màquines de córrer, la majoria de 12 cilindres en V.
Quan ha sonat el tret de sortida, els corredors m’han començat a passar per tots costats i ja he vist que la cosa anava de debò, però tot i així he mantingut la calma i he procurat no pujar de voltes ni que em pitessin (que ningú ha fet, el bon rollo es respira en l’ambient).
Hem sortit del poble en pujada, com no podia ser de cap altra manera, i al cap de poc ja hem començat a córrer per muntanya. Aproximadament al Km 2 hem trobat un corriol on els corredors hem hagut d’anar caminant per allò de que es fan embuts i per l'efecte acordió i per l'efecte tafaner.
Més endavant, ja he pogut reprendre la marxa i m’he trobat bé, mantenint el meu ritme cardiovascular sobre les 165 pulsacions. M'he trobat amb corredors que pujaven trams a peu i els he anant passant.
Els quilòmetres anaven passant, cada 7 minuts si fa no fa.
He pogut córrer fins arribar al Pla de Maus (crec haver vist aquest rètol), prop del Bosc dels Escalers, on hem hagut de travessar un prat que tothom el feia a peu, almenys tothom que jo veia. No us ho perdeu : el prat té tanta pendent que les vaques hi pasturen encordades !!!Havent travessat el prat, hem arribat al peu d'una petita cinglera (el Bosc dels Escalers) que per pujar-la, a estones s’havia de fer a 4 grapes.
Sortint de la cinglera ja he divisat el Puig Estela, on també hi he arribat a peu.
A partir del Puig Estela ja he pogut tornar a córrer, una estona carenejant, una estona baixant amb peus de plom... Aquest tram és espectacular pel que fa a les vistes; realment meravellós, afirmo.
Alguns ja tornaven cap el poble; o sia, ja havien fet el cim i ja iniciaven el retorn.
Al final de la baixada un tram de planer i després... amunt cap al cim del Taga.
He voltat la creu (era una creu, no ?) que hi ha al cim, m'he aturat a l'avituallament i he profitat per collar-me millor el calçat, perquè la baixada prometia ser dura. Un cop avituallat i ben cordat, ja he començat el retorn.
La baixada ha estat dura, molt dura; semblava que els quàdriceps m’havien d’explotar.
Al KM 19, fent un saltiró de llebre prenyada per esquivar un roc, se m’ha clavat un múscul (dic jo que havia de ser un múscul). Crec que ha estat l’adductor interior de la cama esquerra lateral dret. ZASKA !!! Una enrampada de ca l’ample.
M’he parat i he decidit asseure’m al terra per veure si podia estirar.
Però estirar què ? No se què m'havia d'estirar a part dels cabells.
I per acabar-ho d'adobar, quan m’he assegut : ZASKA !!! L’altre adductor (dic jo que per enveja) també se m’ha clavat.
Com que no he sabut com havia d’estirar el(s) múscul(s) només he tingut una opció : aixecar-me (semblava en Frankenstein) i reprendre la marxa.
I ha funcionat : al cap de pocs metres els músculs s’han anat posant a lloc.
L’anècdota és que just en aquest punt (KM 19) no recordava que eren 22,6 quilometres de cursa; jo creia que eren 24 i que encara me’n quedaven 5 !!!
No ha estat pels 5 quilòmetres que he patit, sinó per la por de que els adductors dels ... nassos es tornessin a clavar.Però un xicot que corria prop meu ha preguntat a un control quan quedava i li han contestat : 3 quilòmetres. Ufff... quin alleujament he sentit a les cames.
Com que la baixada del darrer tram és més suau, he pujat una mica la marxa i he entrat al poble pel pont romànic a un ritme prou interessant, i així fins a meta.
Finalment m’ha sortit un temps de 3h34, del que n’estic més que content.
Aquí teniu el perfil del recorregut.
PEP
